Un dels personatges reals de la novel·la, de Joan Lafarga, “El Rellotger de Gràcia”:
La mèdium Amàlia Domingo,
"La cronista dels pobres"
La mèdium Amàlia Domingo,
"La cronista dels pobres"
Va néixer el 10 de novembre de 1835 en una humil llar de Sevilla. Orfe de pare, amb pocs dies de vida, va patir una greu malaltia, que va estar a punt de deixar-la cega; però tot i recuperar-se, la seva visió va quedar força malmesa.
Als 10 anys ja escrivia poemes, que va començar a publicar als 18 anys.
La seva mare va morir quan ella tenia 25 Anys. Amàlia explicava que va ser un cop molt dur, doncs, a més de la veneració que li tenia, es va quedar sense el seu únic suport a la Terra. Va patir tant aquella desgracia que va perdre completament la memòria durant tres mesos
Al no comptar amb el recolzament de la gent més propera, que només l’animaven a entrar en un convent o a buscar un casament de conveniència, va decidir marxar a Madrid.
Treballant dia i nit, la seva deficient visió va quedar molt afectada, fins al punt de que només distingia ombres. La situació va arribar a ser tan crítica que va tenir d’empenyorar la seva roba i malvivia fent encàrrecs. Al poc temps ja no podia pagar ni l’habitació a on s’allotjava. Ja no tenia res per empenyorar i fins i tot explicava que no havia pogut conservar la tomba de la seva mare.
El 1868 no troba feina i passa gana. Sola i sense recursos la idea del suïcidi sembla la seva única sortida. De cop, alguna cosa es va capgirar i va posar les seves esperances en la religió. A Madrid, dues eren les que prenien força: la Catòlica Apostòlica Romana i la reformada per Lutero, la protestant.
Si pogués creure en alguna d’elles... “els que creuen diuen que són feliços” i va començar a recórrer totes les esglésies buscant respostes. Escoltava els sermons, però no contestaven els seus dubtes sobre el perquè de moltes coses que trobava incomprensibles, ni sobre les injustícies socials.
Va començar a anar a capelles evangèliques on trobà l’amistat de gent que es va compadir d'ella, com el metge homeòpata, el Dr. Hysern, que l’ajuden a curar els seus ulls i l’anima.
Veu el patiment de gent com ella mateixa, a la que li manca de tot, i es pregunta perquè hi ha éssers tant feliços i altres de tant desgraciats.. Durant aquest període, Amàlia, entra en contacte amb un metge materialista, que li explica que hi ha una nova corrent, uns bojos que creuen, amb tota la fe del mon, que l’Esperit viu tota l’eternitat, reencarnant-se, tantes vegades com ho necessiti, a la Terra i a altres mons, adquirint coneixements, perfeccionant-se i també pagant les faltes del seu passat.
Al llegir un article sobre aquest tema, a la revista El Criterio, Amàlia ho te clar: “L’espiritisme és la veritat”. A partir d’aquest moment, va començar a estudiar aquella anomenada ciència i explicaria que, un matí, va sentir en el seu cap una sensació dolorosa i estranya. També li va semblar escoltar veus confuses que deien Llum! Llum! I sense saber perquè va començar a plorar. Inconscientment va mirar el mirall i va notar que tenia els ulls oberts com feia molts de temps no podia. Amàlia va preguntar, en veu alta, com si algú la pogués escoltar.. Ha arribat l’hora de rebre la meva llibertat?. I escoltà un si, d'una veu molt llunyana. En aquell moment va recobrar completament la visió.
Inici d’una nova vida.-
A partir d’aleshores, Amàlia, començà una nova vida i es proposà seguir estudiant l’Espiritisme.
Va enviar les seves poesies als diaris “El Criterio” i “La Revelación d’Alacant i va publicar el seu primer article espiritista en el numero 9 de l’any 1872 de “El Criterio”, titulat “La fe Espiritista”. A partir de 1874 directors i editors de revistes i diaris espírites li demanaven els seus treballs. Amàlia reconeix que el que va escriure en aquella època se li feia estrany fins i tot a ella mateixa, doncs no tenia ni diccionaris ni llibres de gramàtica.
Recorda que un diumenge rep la visita de 2 espiritistes catalans, de part del Centre Espirita “La Buena Nueva” de la Vila de Gràcia, per a invitar-la al Centre, on tindria possibilitats de poder dedicar més temps a l’Espiritisme.
El 20 de juliol de 1876 marxa cap a Barcelona. Als tres mesos la seva vista torna a empitjorar. Els seus companys del Centre la convencen perquè es dediqui exclusivament a l’Espiritisme.
Va ser en una sessió a Terrasa, en el Centre que dirigia Miguel Vives, que Amàlia va contactar amb l’esperit de la seva mare que li va assegurar que, en els moments més dificils, sempre havia estat al seu costat.
A finals de 1877 la seva creuada era respondre a tots els articles que es publicaven en contra de l’Espiritisme.
El 22 de maig de 1879 Amàlia publica el primer numero de “La Luz del Porvenir”, que ella mateixa dirigeix., que inclou el seu article “La idea de Dios” que va provocar la suspensió del diari. Però no van aconseguir intimidar-la i “El Eco de la verdad” cobriria temporalment aquell vuit, fins que el 1 de desembre de 1879 tornà a reaparèixer “La Luz del Porvenir”, que va seguir editant i dirigint durant 20 anys, fins que el 29 d’abril de 1909 va morir,.als 73 anys, a causa d’una bronconeumonía. El seu enterrament civil es va fer al cementiri de Montjuïc.
Els principals llibres escrits per Amàlia Domingo Soler son: “Te Perdono”, “Memorias del Padre Germán”, “Sus Más Hermosos Escritos”, “Ramos de Violetas”, “Hechos que Prueban”, “Memorias de una Mujer” (una parte escrita mediúmnicamente, como espíritu).
A partir de 1995 el Centro Espírita “La luz del Camino” va fer una selecció entre els escrits publicats en la revista La Luz del Porvenir, editant 6 llibres: : “La Luz del Porvenir”, “La Luz del Camino”, “La Luz de la Verdad”, La Luz del Espíritu”, “La Luz que nos Guía” y “La Luz del Futuro”.
"El Rellotger de Gràcia", en adaptació teatral i direcció d'Enric Sunyol,
es representarà els dies 10, 11 i 12 d'abril, al Teatre-Auditori Sala Montseny,
carrer Montseny, 31-39
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada